Huaraz- Trujillo

Bones familia!!! akestos dies els blogs van una mika atrassadets... xo es k en pok temps vam veure moltes coses kom per explicar-ho en una sola entrada de manera k ho hem separat...

Huaraz és una ciutat a la vall del callejón de Huaylas, entre la cordillera negra i la blanca, als Andes. Ens feia una mica de mandra tornar al fred, però ens havien dit que és un dels llocs imperdibles del Perú, així que hi vam anar. Lo bonic del lloc és que hi ha muntanyes amb neu permanent tot l'any i un munt de llacs d'aigües turqueses. En un dia, vam passar de morir-nos de calor a posar-mos tota la roba que portem i morir de fred!!!  Tot i el fred, mos vam armar de valor i vam anar a fer una caminada pels llacs i sí, molt bonic... però ara no és l'època per anar-hi: mos va ploure, feia vent, fred.. i no es veien les muntanyes, tot estava cobert de boira... Això sí, els llacs guapíssims, això a l'estiu deu ser una passada!

Pujant cap als llacs vam parar a Yungay, un poblet en una vall al peu d'unes muntanyes altíssimes i famós perquè el 1970 va quedar totalment sepultat per les roques que van caure de les muntanyes després d'un terratrèmol. En uns segons el poble va desaparèixer i van morir tots els seus habitants, menys uns que estaven a la part alta del cementiri (...) i uns nens que estaven en una funció de circ que feien als afores del poble... molt fort... I més fort encara que van decidir reconstruir el poble un quilòmetre més enllà, tot i ser una zona perillosíssima, hi ha plaques tectòniques i pot tornar a passar lo mateix... Mentre pujaves la muntanya anaves veient roques enormes al mig dels prats i miraves cap al cel i eres totalment conscient que aquelles roques venien de la muntanya... feia una mica de por... L'antic poble de Yungay continua sepultat, convertit en un cementiri gegant, i es pot visitar.

Vam fer l'excursioneta aquesta als llacs i vam decidir que ja en teníem prou de fred, i ja ens vam dirigir cap al nord, a Trujillo a fer l'última parada arqueològica del viatge, Chan-Chan, la ciutat d'adobe més gran del món! Té uns extensió immensa, però per ara només es visita un palau emmurallat, a dins del qual hi ha les places ceremonials, vivendes, un cementiri i un dipòsit d'aigua que és com un llac enorme. La cosa més bonica que té Chan Chan, a part de la muralla, amplíssima de fang, és la decoració de les parets. Els chimú eren pescadors i tota la decoració del palau representa el mar, els peixos, les xarxes que feien anar per pescar, ocells guaneros, esquirols... Tot en fang, gravat a la paret, guapíssim! També vam poder veure uns tòtems a la plaça que representen els déus menors que adoraven. La Lluna era la màxima divinitat.

Després vam anar a visitar una de les moltes Huaques que hi ha a Trujillo, la Huaca dragón o Arco Iris. La huaca era un lloc sagrat, on normalment feien sacrificis ( a vegades humans) pel seus déus. És com una mena de piràmide que pots pujar a la part alta, que és on feien els sacrificis. Aquesta era molt bonica pels gravats, rotllo els de Chan chan, que representen uns dracs (¿?¿?) menjant-se homes, molt ben conservats i molt més grans!

 I res, ara us escrivim des d'un càmping a la costa nord, ja portem uns dies per aquí la platgeta, molt bé, ja tranquils i de relax aprofitant els últims dies de viatge!!!

Una abraçada molt forta i bones festes a tots!!!

Ah! i dinar de Nadal al final va ser impressionant!!! Chicharrón de marisc (arrebossat) i arroz con marisco (espècie de paella peruana) acompanyat amb cervesa Trujillana boníssima!!! A més fer Nadal amb calor és bastant raro... arbres de nadal i tu en tirants, no pega! Encara que lo cap d'any a la platgeta crec k sentarà molt bé! ;)

Un petonàs!